innovem menorca

La quadratura del cercle, diari d’un dia de quarentena

Obro els ulls, avui fa sol. Uns instants fins que se’m posa damunt del cap aquesta boira grisa, ja familiar. Té el pes d’una pedra. “Ah, sí”, recordo que avui és dissabte I estem confinats per una pandèmia mundial.

Em ve a la ment “Cita con Rama”, la novel·la de ciència-ficció d’Arthur C.Clarke que tant li agradava a la meva mare. Penso en recuperar el llibre I posar-lo a la pila de lectures pendents.

Repasso mentalment el que he de fer aquest matí. Hauria de sortir a comprar. Penso en la logistica: llista, ruta, bosses. Tindran guants al super? Puc fer la comanda on line ? Algú em cridarà l’atenció si no porto mascareta? Qualsevol decisió, moviment I gestió, per petita que sigui, es complica aquests dies. Decideixo no posar-me arracades, diuen que el virus s’enganxa al metall.

Cafè I em connecto. Llegeixo parcialment notícies I alguns articles d’opinió, salto de post a notícia I de xarxa en xarxa. Scroll compulsiu. Ho deixo al cap d’una estona, intento seguir una dieta informativa. Consulto els missatges de whatsapp I comparteixo allò que trobo interessant. Res no ha canviat des d’ahir.

Neoliberalisme, canvi climàtic, teories conspiratives, globalització, el perquè de l’estupidesa humana, ACAB, sistema educatiu, teletreball, tonteries mr.wonderful, retallades dels serveis públics, tecnologia de la vigilància, nova consciència, fronteres, fake news, moviments solidaris, doctrina del shock, big data I altres conceptes es barregen sense ordre ni concert. Ho vull comprendre tot però sé poc. Hi ha massa preguntes o massa respostes?

Torno a casa trista. Qualsevol detall em provoca emocions fortes. Bones I dolentes. Hauria de netejar els envasos abans de col·locar la compra a la cuina? De moment puc anar pagant menjar I factures, però em pregunto fins quan. Hauré de tancar el negoci? Se’m fa un nus. “Ja hi pensaré, ara no hi puc fer res…”

Els meus fills tenen escola on line. ESO I Batxillerat. Cada un va al seu ritme, aguantant com millor poden. Em sento culpable perquè li dono una importància justeta a la part acadèmica. Em preocupa més la seva estabilitat emocional. Per què no es potencia ara aquesta dimensió pedagògica I deixen d’enfocar-ho com si fos una prova de resistència? Altres famílies sempre semblen estar al dia en totes les matèries I no tenir cap problema. Seré mala mare?

Dinem. Hem fet croquetes, han sortit boníssimes. Tenim prou temps per a dedicar a la cuina.

Sovint els pensaments fugen més enllà del meu entorn més proper. Penso en la globalitat de la situació, en com ho afronten els diferents països I les diferents cultures. En com s’ha posat manifestament I a exposició pública les debilitats socials de tot el món. En el desequilibri ecològic del planeta I en el tràfic de persones I animals. Pangolín. En la indústria I la desforestació. En aquesta suposada normalitat d’un ordre global agafat amb pinces.

Em pregunto per què tantes persones confien que aquest mateix status quo que ens ha portat fins aquí, tingui ara alguna capacitat d’organitzar I protegir emprant aquests mateixos mecanismes I estructures que han fallat. La Psicologia social li diu Teoria de la justificació del sistema.

Torno al context més proper, on veig un reflexe de tot això, que ens dóna la mesura del món en el qual vivim. Afortunadament també tenim en primer pla el sorgiment orgànic de grups, que en acte de responsabilitat individual s’auto organitzen en moviments comunitaris I de cooperació, d’iniciatives socials on no hi pertanyen ni els estats ni les institucions.

Tinc llargues converses amb amics I família. Totes preocupades I en xoc. Les seves reflexions, la seva mirada I la seva proximitat em reconforta.
Ja fa estona, molt abans de la pandèmia, que parlem que la normalitat alienada en la qual vivíem no se sosté. Sento amb certesa que les persones que transcendeixen I no es desentenen del seu món intern i que assumeixen la seva responsabilitat tant individual com col·lectiva són els qui poden fer una revolució per a fer un món millor.

Es multipliquen les recomanacions I publicacions relacionades amb la salut mental. La venda d’autoestima es dispara. Que si mindfulness, que si apagar les notícies, que si tot anirà bé. Calma, control, respira. Comunica. Distreu-te. Has de ser positiu. Tot anirà bé….
Penso que aquesta positivitat forçada és un d’optimisme cruel. Que la causa del malestar no és un trastorn I una debilitat individual sinó que té principalment una causa social I que és la reacció més sana I normal en aquests moments de gran incertesa.

Em sembla d’una gran perversió que, per exemple, existeixin programes institucionals de suport emocional a professionals autònoms, ja que es considera població en risc de patir malestar per les conseqüències d’aquesta crisi. No seria més saludable I més honest cancel·lar excepcionalment la quota d’autònom? S’ha de culpabilitzar del seu propi malestar a les persones víctimes d’un sistema de merda?

Llegeixo alguns comentaris a xarxes. Hi ha moltes persones amb ànima de policia: escridassen des del balcó I des de les xarxes. Ignorants controladors de la moral que vigilen què fan I què diuen els veïns. Això em fa por. Retallades de llibertat a canvi d’una aparent seguretat. Estat policial. Desconnecto.

S’ha fet fosc, ha passat el dia volant. El temps agafa una altra dimensió. Fora ha plogut tota la tarda. Estic esgotada. Sento una gran responsabilitat cap al futur. El meu, el de la meva família I amics, del meu context immediat I de la humanitat.

Avui toca sopar fàcil: pizza I triar una pel·lícula “que ens agradi a tots tres”.

Demà serà un altre dia

No Comments

Post A Comment

Utilizamos cookies propias y de terceros para mejorar nuestros servicios. Si continuas utilizando este sitio aceptas su uso. más información

Los ajustes de cookies de esta web están configurados para "permitir cookies" y así ofrecerte la mejor experiencia de navegación posible. Si sigues utilizando esta web sin cambiar tus ajustes de cookies o haces clic en "Aceptar" estarás dando tu consentimiento a esto.

Cerrar