Mirar al futur, sense oblidar el passat

Aquests dies és impossible no pensar en la gent gran. Ells que ens han explicat les penúries que van viure creixent en temps de postguerra. Les misèries de viure sense llibertat, en un món auster, completament diferent al d’ara. Ells per als que l’adaptació i la supervivència no van ser una elecció, sino l’únic futur possible.

I malgrat tot, no van ser només els contextos transcendentals els que van marcar la seva vida. Marcats a foc tenen centenars de records relacionats amb aquelles frases que es van dir, les que es van callar, les traïcions personals, la fredor; i també les mostres d’amor, la solidaritat i la generositat entre iguals. I és que potser, mentre que el context en el qual vivien els va ser imposat, el tracte humà que es van donar sempre va dependre d’ells, per bé i per mal.

Cuidem-los, sí. Però respectem-los també de la millor manera possible, aprenent d’ells. Cada frase, cada acció entre nosaltres compte. Quan sembla que el món canvia, no ens oblidem de que la vida segueix estant a les nostres mans. En els nostres actes, per petits que siguin, en les nostres frases. Començant pel nostre entorn més proper. Això també compte; en realitat, potser sigui el que més ens marqui.

No Comments

Post A Comment

Utilizamos cookies propias y de terceros para mejorar nuestros servicios. Si continuas utilizando este sitio aceptas su uso. más información

Los ajustes de cookies de esta web están configurados para "permitir cookies" y así ofrecerte la mejor experiencia de navegación posible. Si sigues utilizando esta web sin cambiar tus ajustes de cookies o haces clic en "Aceptar" estarás dando tu consentimiento a esto.

Cerrar