Tant na tita com na Diana veuen el temps com una de les més importants qualitats identitàries d’una persona. L’inversió del dia a dia en un projecte propi, com a camí de recerca i retrobament personal.
El que les motiva a dedicar-se en cor i ànima al que fan, per a elles no té una explicació lògica. L’orígen és instintiu, un impuls. Una mica com allò que desencadenà el Big Bang, o (independentment de la religió) la força genuina de déu, l’orígen de la vida, o l’energia que movia la capa més externa d’èter, quan es pensava en el cosmos com en una ceba…
La xispa.
No en podem entendre ni ubicar el naixement perquè és impensable, és tan senzill i unilateral… “T’hi tiraries de cap!” (fins i tot les expressions de na Tita estan xopes del món de la natació).
En conseqüència, elles veuen el temps també com un agent madurador de la pròpia artesania. Com un regal, el nostre combustible! I no com un verí que va calant, se’ns escorre o ens va esfilagarsant d’una forma insípida.
Diríem que elles son afortunades perquè han trobat la seva vocació.
Però la realitat és que hi ha molta gent que no ha trobat aquest “eix identitari”. La resposta més òbvia (i no per això incorrecte o “negligent”) és, “doncs que segueixin cercant”.
I si el que t’apassiona és algo que difícilment pots monetitzar o dedicar-hi tot el dia, com per exemple muntar retallables o veure ciclisme a la tele?
I si el que t’apassiona, no se’t dóna bé?
Per algunes persones no és tant identificar QUÈ les apassiona, si no quin és el seu “motor”. Potser el que et mou és crear o transformar, potser és solucionar problemes… A la vida trobaràs un munt de camps dispars on el teu potencial podrà fluïr a través d’aquest canal.
Talvegada no t’apassiona res d’una forma destacable, i voldries senzillament anar fent, tenir una feina estable, temps per passar amb amics i família, tenir algun hobbie, estalviar per fer viatges…
Al que volem arribar és; una persona sense vocació, és una persona “identitàriament perduda”? Nosaltres pensem que a aquests éssers, senzillament els funciona una “recepta vital” diferent.
De fet viurien molt més en pau si no es sentissin bombardejats per aquest discurs ( “ojo”, que qui el té, normalment és per que veritablement se’l sent a dins!) que ens diu que hem de cercar i trobar la nostra passió, que la nostra feina ha de viure’s d’una forma existencialista, que si no, ens estem perdent alguna cosa de la vida.
Què es suposa, que se n’haurien d’arrepentir de les decisions que els han fet arribar on són? El quid de la qüestió, en principi és assolir l’estat de “felicitat” i de “pau interior”… Seria una llàstima passar els dies menjant-se el coco dient “i si no he cercat prou?”, en comptes de viure i estar bé amb un mateix en referència a com un mateix sent que necessita viure, o senzillament a com se li va presentant la vida mateixa.
Part de tenir o forjar-se una identitat és reflexionar sobre què és la identitat per a tu, i valorar que el que t’identifica pot anar més enllà del que fas, pot ser la forma que ja tens de ser i d’estar a la vida, sigui quina sigui.