L’Abstracció, el punt final

INNOSÀPIENS | CÀPSULA 03: SUPERACIÓ, FRACÀS – ÈXIT

*En aquest text es toquen temes i conceptes ( filosòfics) dels quals per res del món se n’ha fet un estudi exhaustiu. Es tracta més aviat d’una bola de càbales transcrites.

Quan parlem de fites, d’objectius que tenim a la vida i de com ens hi aproximem, tendim a romantitzar, a parlar en termes absoluts tipus: 

“Arribar lluny”, “això és lo meu”, “vaig estudiar comunicació per les sortides que té”, “aquesta setmana he avançat molt”, “ha sigut una jornada molt productiva”… “La meva preparació culmina el dia d’aquest exàmen”, “estic fent segon de carrera”, ”tinc dos màsters i un postgrau”… “Odio els dilluns”, ”he de seguir amb el ritme que he portat aquest any”, “m’ascendiràn”, “estudiar amb tal professor en aquella escola va marcar un abans i un després”… “Sóc metge”, “vaig a tope”, “la meva formació”, “la meva experiència”, “el seu futur”, “les conseqüències”, “ el mèrit”…

 No continuarem amb el llarg etcètera d’acotacions i de conceptes que en el fons són tancats (no de mentalitat “obtusa”, si no de “nano” delimitació del llenguatge, que al final és la estructura del pensament) que podríem caçar d’entre els nostres discursos.  Tant referint-nos a l’aspecte “temps”;  parlant del que estem fent ara mateix, o del que serem i del que ens ha passat… Com descrivint directament el que som, el nostre codi moral i ètic, la nostra fórmula vital; que ja no és heredada o imposada, és sempre de collita pròpia. 

Quan parlem així, és com si pretenguéssim que el desenvolupament de la nostra carrera, o de la nostra vida, directament, fos una espècie de línea en una graella. Els dies que passen son una variable, i anem registrant les nostres marques… En alguns casos fins i tot hem definit una data de caducitat, una coordenada en concret on la curva ascendirà als cels i culminarà, o caurà en picat acabant amb tot el que som.

Tota definició és irreal. Mesurem la vida en anys, que tenen 12 mesos. Tres-cents seixanta-cinc dies que van passant en grups de set… Però en essència son llunes i sols i sols i llunes, amuntegant-se des de fa ves a saber quant… Així mateix (i no de forma independent, penso) passa amb la complexitat del caràcter de cada persona. És tant profund i canviant que ens hem d’autodefinir a través del llenguatge. Podriem no fer-ho, ésser neutres i lliures; però hauriem de viure aïllats en un temple budista, per lo menys.

Sempre hi ha d’haver algo més gran (que nosaltres). Abans era la idea de déu.  Ara déu som nosaltres mateixos. I quan pensem en la nostra vida ho fem com si hagués de ser redactada, com si cada passa que fem quedés immortalitzada, cada decisió que prenem fos una petita pinzellada d’una grandiosa obra i fóssim constantment “escoltats” per nosaltres mateixos des d’un lloc llunyà, o futur.

“Déu ha mort. Déu segueix mort. I nosaltres l’hem matat. Com podríem reconfortar-nos, els assassins de tots els assassins? El més sant i més poderós que el món ha posseït s’ha dessagnat a sota els nostres ganivets. Qui netejarà aquesta sang de nosaltres? Quina aigua ens netejarà? Quin ritu expiatori, quins jocs sagrats hauríem d’inventar? No és la grandesa d’aquest fet massa gran per a nosaltres? N’hem d’apareixer dignes d’ella? “

Friedrich Nietzsche, “Així parlà Zaratustra”

La vida és llarga. De fet és incomprensiblement llarga. Potser un mort si que ho podria entendre, i de segur que les persones grans poden digerir una mica millor la idea… Però els que estem aquí inmersos, no. Al menys a mi, que tan sols he recorregut un quart de la meva existència ( espero), no m’entra al cap.

 Abans el responsable del nostre destí, qui tenia la saviesa absoluta i ens treia el pes de sobre de no ser capaços de comprendre l’existència, era déu. 

Aquesta “Auto-profetització”, ens ajuda. Ens enganyem a nosaltres mateixos, però és que d’alguna forma és necessari per a no diluïr-se en la immensitat, sobretot en la era del “Super Home”. No hi ha temps per “diluïr-se”. És l’hora del triomf de l’individu.

Va, intentem pensar-hi; Quantes vides “insulses”, “mundanes” han passat al llarg dels segles? Vides dedicades a la natura, al codi moral i ètic de la religió… Vides que es van anar construïnt (com totes) amb el dia a dia, de forma artesanal… Com un fruit que madura.

Èxit, del llatí exitus, significa sortida, final. Com exit en anglès.

És exitós només qui és recordat? Què és l’èxit? L’èxit existeix?

Realment és tan sols una idea que neix en aquesta abstracció que fem servir per delimitar i entendre el món… O millor dit per no cagar-nos a sobre fent veure que el comprenem i que podem controlar la nostra vida. Ens dona permís per creure que les activitats que ocupen el nostre dia a dia tenen un valor que és realment quantificable. Però no és cert. És part del joc, l’èxit… És mirar-nos a nosaltres mateixos des de més amunt…

Sempre hi ha d’haver algo més gran que nosaltres. 

Deixa un comentari